Què mou españa?

Que l'enveja mogui el món és una emoció primària o social?

Phylo

Per als amants de la genètica i els jocs de lògica... arriba Phylo.
Realment és un framework científic que permet als jugadors que cada partida sigui una contribució al món científic fent comparacions entre fragments de gens de diverses espècies. A mi m'ha encantat. No espereu més... Proveu-lo!!!

D'on surten les bones idees

Fa uns dies parlava amb un amic sobre la capacitat creativa...
i penso que aquest vídeo l'ajudarà a veure-hi més clar.
M'agrada sobretot el terme "Lenta Corazonada".
A veure què en penseu.

Shape-shifting touchscreen

Doncs sí, Microsoft ja ha patentat una pantalla tàctil que canvia la textura de la seva superfície en funció del que s'està fent. Utilitzant tècniques làser poden provocar-hi rugositats, relleus i fins i tot petits pilonets. Ells diuen que ho utilitzaran amb tecnologies com el seu Surface, però el que és bastant clar és que l'aplicació en mòbils sembla més que evident. A veure com progressarà el tema. De moment a mi em sembla bastant interessant.

MetroBus

I encara hi ha qui es pregunta si hem de copiar els xinesos?

Religió, hologrames i fans (I)

La importància de la religió al nostre país és el que ens fa tenir tabús i idees preconcebudes al respecte de la figura humana. Per a un occidental, tot allò que no és natural, va contra déu i per tant serà castigat quan s'hagi de reunir amb l'altíssim. Aquesta petita afirmació però, té més importància de la que sembla. És totalment transversal i va des del més petit detall fins als grans tabús de la nostra societat. Segurament afecta a la por irracional que tenim als robots, la clonació, tenim por a la major part de la tecnologia que representi o afecti a les formes de vida. Encara que això sigui un gran avantatge evolutiu per a nosaltres. És més important poder-se reunir i estar en pau amb Déu que viure bé aquesta vida.

Com us sentiríeu si una gran massa social comences a seguir això:




Quina diferència hi ha entre aqeust concert i veure en bruce per una pantalla?
Quina diferència hi ha entre viure i simular?

Atenció i percepció temporal

Ahir a la Contra de la Vanguardia apareixia un article de Jean-Pierre Garnier el pare de la teoria del desdoblament temporal. En resum ell diu el següent:

"Tenim un cos molt ben fet que ens permet projectar-nos al futur: veure'l , corregir-lo i tornar per viure'l. I és durant la nit quan tenim aquesta capacitat de corregir allò que construirem durant l’endemà. Podem veure els perills abans de viure'ls i mitjançant la intuïció esborrar-los."

Realment així d'entrada pot sonar molt místic. S'hi pot estar d'acord o no, però en tot cas no es pot passar per alt. La teoria en física està demostrada ( de moment ). NO existeix un sol temps, sinó que existeixen molts temps... i no tothom el viu en la mateixa velocitat. També és cert que el passat no es pot canviar, però que segons les teories quàntiques nosaltres estem en una indecisió temporal respecte al NOSTRE futur.

Per altra banda, mirant vídeos i experiments psicològics em vaig trobar amb els resultats del mític vídeo del goril•la passejant-se pel mig d'uns paios que es passen una pilota. En l'experiment et demanen que comptis els cops que es passen la pilota els de l'equip blanc. I mentrestant passa un goril•la pel mig. Un cop finalitzat el vídeo, només el 50 % dels participants se n'havia adonat de la presència del goril•la. Com aquest n'hi ha molts. Si amb un experiment tant simple com aquest ja no som capaços de veure'l, quantes coses se'ns poden escapar?

De l'estudi se'n conclou el següent:

"Com més et concentres en el que esperes veure, menys probable és que vegis allò inesperat. (...) Existeix una quantitat il•limitada d'informació al món, però la nostra capacitat per parar atenció a la informació és molt limitada. Si estàs limitat en el nombre de coses a les que pots parar atenció, i l'atenció és la porta d'entrada a la consciència, només pots ser conscient d'un subconjunt molt limitat del que hi ha allà fora."

Per tant, amb tot això, m'atreveixo a dir que el moviment holístic o la nova religió no és res més que la conseqüència d'haver arribat a l'autorealització ( Maslow ) d'alguns éssers de les societats avançades. Tots junts hem creat un model que ens permet deixar de parar atenció a sobreviure i així estem més oberts a les coses que passen i a nosaltres mateixos. Potser la religió és un producte de la nostra consciència per deixar de parar atenció al món físic i és en realitat necessària ( tot i que evidentment no tal i com s'ha impulsat històricament ).

Així doncs... jo també diré com en Mulder... I want to believe.

Si us interessa saber més sobre la teoria del desdoblament del temps podeu trobar-la detallada al seu llibre llibre.

PS: Bé, s'acosta l'hivern i escriure ve més de gust, oi?

L'eficàcia de la dolçor

L’aprenent de filosofia Leònides estava furiós perquè algú li robava sistemàticament una gallina del corral. Un dia, esperà guaitant des de la finestra tota la nit i veié que el lladre era el seu veí Samsó. En aquell moment el pols se li accelerà i la sang li bullí. Tant bona persona que semblava – pensava - i ara resultava ser un carronyaire. La ràbia l’omplia i només podia pensar en com es venjaria d’aquella ofensa. Però la raó prengué el control i anà a dormir intentant tranquilitzar-se una mica. Potser aquella no era la manera, o això volgué creure. L’endemà anà a l’Àgora per comentar aquesta situació al seu mestre Sòcrates. Leònides necessitava saber què podia fer per perdonar a la persona que l’havia robat i traït la seva confiança. I inicià una llarga conversa amb Sòcrates que s’interessà molt pel tema.

[...]

- Quan es vol ensinistrar un llop, Leònides, què és més efectiu? Les carícies o les patacades?
- Doncs no ho sé, mestre. – Respongué l’aprenent.
- No ho saps? – Replicà amb un to de superioritat – Doncs para la galta que et queda molt per aprendre encara!!

Nane tsora

Potser aviat començaré a treure suc a l'acordió.

Ja sigui fent el friky o amb un aroma gitano.

Les classes s'han acabat. La música segueix.

Algú m'acompanya?

Benvingut!

Perdre - Perdre

La vida és patiment, perquè la vida és pèrdua o això diuen els budistes. I si nois, em sap greu que viure no sigui gaire encoratjador, però no hi ha guany sense pèrdua. El temps ens dóna i el temps ens treu. És un cicle tancat. Naixem, morim. I tot allò que he fet durant la nostra existència no té més durada que la nostra pròpia vida. Què hi farem. Però nosaltres, que hem estat dotats de consciència i egoisme, necessitem saber que no estem només “vivint”. Necessitem sentir que el nostre pas no és en va i que respon a algun objectiu. Pels menys conscients, es va inventar la religió i pels altres, les societats. Dos invents populars que han regulat els humans i que has de seguir si vols haver viscut plenament i que la teva vida no hagi estat un mer trànsit per la terra. I sobre aquesta base tots som educats, convençuts i mentalitzats. I tots els que segueixen aquestes directrius fent un acte de fe, són acceptats per tothom, viuen tranquils, segurs i contents. Tot al nostre entorn està orientat a aconseguir-ho, i la resta de persones de qui depenem ens orienten quan estem perduts. Això és la vida. I és que sí! La ignorància és felicitat perquè el coneixement d’un mateix també és pèrdua futura i la fe, en canvi és permanent, perenne, sempre estarà allà. Què ha passat doncs perquè tot aquell seguit de persones que no volen seguir les normes socials imposades i que s’obren nous camins són cada cop més? Potser el canvi de la religió per l’holisme? Perquè hi ha gent que creu que és més intel•ligent conèixer i descobrir que seguir i tenir fe? Al final, les coses sempre cauen pel seu pes, i el pes de la majoria esclafa el de les minories. Tu pots decidir estar sol, però allà on vagis tot serà per a dos. Tu pots decidir no treballar, però allà on vagis tothom estarà treballant. Tu pots decidir no tenir nens, però allà on vagis tothom en tindrà. Tu pots decidir no tenir casa, però allà on vagis tothom viurà en una. I tu dubtaràs a cada moment de si el que estàs fent és el millor. És clar, ningú vol recolzar-te, provoques que els altres hagin de veure més enllà i ells no volen, i tu saps que la natura i l’evolució ens explica que allò que abunda més és el més fort i que la resta no t’ho posarà fàcil. I el temps avança, i ets conscient que en altres ocasions has escollit malament i hauries d’haver seguit el que et deien. És més fàcil i segur. Però una estranya força no t’ho permet i tu segueixes el camí que has començat fora de l’autopista comuna i cada cop descobreixes més coses, que t’aporten més coses i coneixements. El teu guany, creix i creix, i cada dia que passa, si has escollit bé, et sents més ple i content ( o més trist i abatut si has escollit malament). Però sempre arriba un dia en què o vas amb la societat i la biologia o vas contra ella. Arriba un dia en que ha d’escollir i triïs el que triïs sempre hi perdràs. Aquest és el dia en què la societat o la biologia et reclama i tant perds si en vols formar part com si no. I aquell dia és quan t’adones que potser si ja haguessis estat dins des del principi, fent el que tothom fa i ignorant la resta, ara no hauries de perdre res. Quantes menys coses hagis provat, menys et costarà seguir la resta. Ara tindries una felicitat basada en el què és permanent i no en el que has creat tu i que és efímer ( com tu ). Perquè és així, les societats i les religions s’han creat perquè sempre hi guanyis si segueixes les normes, fins i tot quan perdis la vida, obtindràs recompensa.

Si nois, dubto. He viscut moltes experiències, m’he conegut moltíssim, he intentat obrir-me pas i escollir allò que em feia sentir millor. Estic molt content i satisfet d’allò que he fet i el que m’ha aportat. Tot això m’ha omplert de sensacions, coneixements i colors. Però ara em toca escollir i sé que els camins són incompatibles. No es pot viure tot plenament, només a mitges. Seré capaç d’adaptar-me o trobaré a faltar tot allò que ja no tornaré a sentir? Posar seny i fer el que fa tothom o viure seguint el meu camí. Aquesta és la qüestió. M’ha arribat el moment i m’ho hauré de pensar molt bé... però potser ja toca acostumar-m’hi, oi?

DVDs de 50Tb

Shin-ichi de la Universitat de Tokyo ha descobert un material que si s’aplica sobre els DVDs tradicionals pot augmentar la seva capacitat fins a 50Tb (50.000 Gb). El material és un cristall d’òxid de titani que en presència de làsers pot passar d’estat metall a semiconductor i a la inversa i canviar el seu color segons la inclinació i intensitat del làser. A més a més, el preu d’aquest material és ridícul en comparació als DVDs actuals a banda de ser molt més senzill d’aconseguir. I ja per acabar-ho de lligar tot sembla ser que podrà ser usat amb els dispositius DVD actuals, així que la tecnologia també està inventada.

Si tot va bé, aquests primers DVDs es podran començar a comercialitzar en uns 3 anys. De moment, però Shin-ichi està recercant inversió privada.

És l’adéu al Blue-Ray?

ADN sintètic

Craig Venter el mag de la genètica ha aconseguit, tal i com havia predit, la creació de la primera cèl·lula amb ADN sintètic. Ell i un equip de 25 genis ha estat treballant durant molt temps per aconseguir crear una cèl·lula que vivis en un organisme però amb la particularitat de tenir un nucli sintètic. I així ha estat. Uns mesos més tard de la seva predicció, ha aconseguit integrar una cèl·lula amb un ADN propi dins un bacteri, aconseguint que tingués un funcionament normal com la resta.

Això lluny de ser una cèl·lula completament sintètica si que és un gran avenç per aconseguir bacteris que facin el que a nosaltres ens interessi. Podem començar creant-ne que es mengin el petroli, d'altres que serveixin per curar malalties fent de píldores vives, en definitiva ens obre la possibilitat de crear microorganismes a la carta.

A veure quina serà la següent proesa que ens oferirà aquest gran científic.

Estàndard vídeo VP8

Sembla ser que ja ha sortit el nou estàndard de vídeo d'alta qualitat per utilitzar al web html 5.0. Fins ara el més popular ha estat el h.264, però amb l'alliberació del codi en BSD d'aquest còdec les grans companyies d'internet s'hi han volcat de plè. Entre elles Google, Adobe i mozilla. Encara està en una fase molt poc madura i s'han de desenvolupar aplicatius al seu voltnat per poder-lo treballar correctament, però sembla que té bastant de potencial ja que redueix l'ample de banda gastat en un 50% en comparació al seu predecessor.

Tot i això, us deixo un enllaç per si voleu fer-hi provetes: http://www.webmproject.org/tools/

WEB & Programming languages

Combinar els llenguatges WEB amb aplicacions d'escriptori. Així d'entrada té molt bona pinta... però no sembla que la informàtica es mogui cap aquí. O poster sí?

Felicitat i infelicitat

Aquest és un dels problemes humans més complexos. S’ha de considerar amb molta profunditat, i no és un problema teo-retròric: t’hi implica. Així és com es comporta tothom: sempre escollint lo dolent, sempre optant per la vida trista, deprimida, infeliç. Han d’existir raons profundes per això, i de fet existeixen.

En primer lloc, la forma en què es cria al ser humà juga un rol molt definit. Si estàs infeliç, sempre guanyes quelcom amb això. Si estàs feliç, sempre perds. Des del principi, un nen despert percep aquesta diferència: cada cop que està trist, tots es compadeixen d’ell; obté compassió. Tots tracten de ser amables amb ell; obté amor. I encara més: cada cop que està trist, tots estan atents al que li passa; obté atenció.

L’atenció funciona com aliment per al jo, un estimulant amb alta graduació alcohòlica. Et dona energia; sents que ets algú. Per això tanta necessitat, tant desig de que ens parin atenció. Si tothom et mira, et tornes important. Si ningú et mira, et sents com si no estiguessis allà, ja no existeixes, ets un no-ser. El fet que tots els demés et mirin, es preocupin per tu, et dóna energia. El jo existeix en la relació. Quanta més gent et pari atenció, més creixerà el teu jo. Si ningú te’n para el jo es dilueix. Si tots t’obliden per complet, com pot existir el jo? Per això hi ha tanta necessitat de formar societats, associacions, clubs. A tot el món existeixen els clubs: Rotary, Leones, masóns, milions de clubs i societats. Aquestes societats i aquests clubs només existeixen amb la finalitat d’atendre a qui no té cap altra forma de rebre atenció. És complicat ser president d’un país, és difícil ser gerent d’una societat anònima. És més fàcil presidir el club, així un particular grup de gent et para atenció. Ets molt important, sense fer res! Encara que el grup no faci res, els seus components senten que fan coses importants. I el president canvia constantment: un aquest any, un altre el proper. A tots se’ls para atenció. És un acord recíproc i tothom se sent important. Des del començament del mateix, un nen aprèn a fer política. La política seria la següent: veure’s infeliç, així obté compassió, així tots li paren atenció; veure’s malalt, així adquireix importància. I els nens malalts es tornen autoritaris: tota la família ha de seguir-los en el que ells estableixin com a regles. Quan un està feliç, ningú l’escolta. Quan un està sa, ningú s’interessa per ell. Quan un és perfecte, ningú li para atenció. Des del començament comencem a escollir l’aspecte infeliç, trist, pessimista i més fosc de la vida. Aquesta és la qüestió.

En segon lloc.... ( continuarà )

Osho. El camí dels núvols blancs.

Violència de gènere

Mentre crides a la teva dona, hi ha un home desitjant parlar-li a cau d'orella.
Mentre humilies, ofens, insultes i degrades la teva dona, hi ha un home desitjant seduir-la i recordant-li que és una gran dona.
Mentre pegues la teva dona, hi ha un home desitjant fer-li l'amor.
Mentre fas plorar la teva dona, hi ha un home que li roba somriures.

Passa això a tots els teus coneguts en protesta contra la violència de gènere!

Un regal per la Mònica

Spiritual Senegal Music... per alegrar la teva tornada!

Dreams of Kirina | Baaba Maal | Playing For Change from Playing For Change on Vimeo.

Open Graph = Mort google

London, England (CNN) -- Facebook dropped a bombshell on the tech industry last week in the form of a Web-wide "Like" button and the launch of the "Open Graph."

Using this new platform, Web sites can drive Web traffic from Facebook by including Like buttons on their pages; every Like posts an update to that user's Facebook page.

What's more, any Web site can customize its experience for you, if you're logged into Facebook: Suddenly CNN.com stories can be ranked not just by an editor but by your friends too.

Likes replace links?

Facebook announced Likes as a form of "social links" -- better than a link because it's related to a specific user. If Like buttons take off, that's really bad news for Google, since its algorithm uses links between sites to determine their order in search results.

Facebook seeks to replace this open system of links between pages with the "social links" (or Likes) that it controls. Google and other search engines won't have full access to all these Likes, so the company best positioned to rank the Web will be Facebook. No wonder the "open Web" advocates are sounding the alarm, concerned that a single company will stockpile all of our personal information and preferences.

Already there are calls to create an "OpenLike" standard that's accessible to all, reports Facebook watcher Nick O'Neill.

Facebook optimization?

Can the measurement of an industry affect the output of that industry? If an Academy Award is the ultimate measure of a movie, do directors set out to create great films or Oscar-winning ones?

Appearing on the first page of Google results for your chosen search term is perhaps the online equivalent of an Oscar win.

As Google rose to become the barometer of all that's worthy on the Web, publishers rushed to change their sites to appease the Google god. "Search Engine Optimization" became a massive industry; a multitude of SEO consultants sprung up, offering to tweak your Web site to better fit Google's measure of the Web.

What if Facebook Likes take off? Or to use the proper jargon: What if the Open Graph becomes the measure of the Web? Will publishers change their sites to appease our new overlord?

I'm already seeing it: Thousands of sites are adding Facebook's version of semantic data in preference to the open standards as Facebook becomes the new kingmaker. In the week since launch, more than 50,000 Web sites have added Facebook's "social plug-ins." All of which will make it blissfully easy for Facebook to organize the Web:

Facebook Optimization may be the new SEO.

Open Web advocates have reason to be concerned. Privacy experts are also raising red flags. No doubt they'll find an ally in Google: Without access to the stitches that bind Web pages together, the search engine could falter.

Font: CNN

La Mort de la Innocència

ATENCIÓ: Aquest text és una broma. I amb ell vull fer una prova dins l'art contemporani. Vull que em proposeu un títol per aquest text amb el que creieu que pot representar. El meu títol inicial és la Mort de la Innocència fent referència al que se sent quan algú te la pren. Tot és tant bonic quan ho tens... però una nova vida comença... sense innocència (Carmeta).

Caic!! En Roger es desperta d’un sotrac quan s’estavella contra una roca tot dormint. Suat i amb taquicàrdia. Amb aquest moviment sobtat, la Carmeta gira el cap i li fa una carícia tendre amb la ma sense mirar al llarg de tota l’esquena. En Roger respira exaltat, tremolós i amb l’ansietat acumulada a l’estomac per tant mal despertar i es concentra per situar-se al món real. Pot reviure-ho amb total claredat, però sense dolor. Buf, el seu conscient per fi diferencia la realitat de la fantasia i se sent alleujat i tranquil com mai havia estat. Abaixa el cap, besa la galta de la bellesa que dorm al seu costat i intenta tornar a dormir.

(Pam!) Un soroll extern penetra els timpans d’en Roger i li fa obrir els ulls. Avui serà una nit llarga, és diu a ell mateix. (Pam!) Xiuxiueja l’aire. (Pam!) Un altre cop. En Roger es posa nerviós. Fa poca estona havia tingut aquella mateixa sensació, la recorda perfectament. Posa la mà sobre l’espatlla de la Carmeta i entre besos i pors, l’anima a escoltar el silenci. Pam, pam, senten tots dos. Es miren mútuament amb cara de dubte i temor i s’aixequen del llit acostant-se a la porta intentant no fer soroll.

En roger i la Carmeta surten, a les palpentes, de la seva habitació. Tot està a la penombra de la lluna i a la gran masia ja no se sent res. El silenci omple cada una de les escletxes de l’espai i eixorda els timpans dels dos marrecs amb un xiulet llarg, suau i prim. El seu batec pren una consistència com mai havia tingut per a ells. I la hiperventilació provoca una suor freda que rellisca coll avall. La Carmeta s’omple de valor, treu un ull i mira a banda i banda. No veu res. Estira el braç i acaricia la paret fins que la màniga diu prou. Estira els dits i una mena de calfred li recorre tota l’espinada. Aparta la ma, com si s’hagués cremat, i recula arraulida a mercè d’en Roger que l’acull entre els seus braços i rau mirant a l’infinit amb una valentia inventada enmig d’un petit moment mut de comprensió absoluta.

L’irracionalitat amb la que tants anys han banyat els seus cervells avui es manifesta. Les històries i llegendes que inofensivament els han explicat tota la vida els recorren les ments una vegada i una altra com un disc ratllat. Tot allò que mai havia existit ara és possible. I els sentits a poc a poc hi acompanyen. Els pèptids d’en Roger circulen a cor què vols pel seu cos i un impuls instintiu protector el posa en alerta, a punt de defensar la Carmeta del no-res. L’estreny fort i li cobreix la cara. La Carmeta respon amb un lleuger somiqueig i s’arrapa clavant els dits sensibles i suaus al seu pit. Ell, ara, se sent fort. La seva seguretat perd importància enfront de la vida de la seva estimada Carmeta. La valentia farceix l’home en la mesura que un ser estimat ho demana. Ja res el pot aturar. Calmadament acarona la Carmeta i la col•loca a la seva esquena alliberant les seves mans. La mirada, sempre clavada a l’infinit. Avança un peu sense pensar-s’ho i decanta el tronc enrera a la recerca del tremolor encoratjador que el relaxa. Ara ell és a la línia de foc. Ella està segura. Fa una altra camada i avança pel passadís preparat per a tot! Com un animal mal ferit, gemega xisclant bruels intimidants a tort i a dret i corre. Quan es trenca el silenci només queda arribar al final, pensa, no hi ha marxa enrera. Amb cops secs a la paret busca l’interruptor que retornarà la llum a la seva vida. Obre el llum, nerviós, tens i esperrucat, mira a l’infinit i cau a terra a poc a poc quan la bala li forada l’estómac. Sent que la vida se li escapa i no pot aturar-la. El seu cos va perdent força i en aquest últim anhel de vida, mira de reüll la Carmeta i internament li diu: Tranquil•la, Carmeta, només és un malson. Demà tot serà diferent. Ara dorm i descansa.

Translate, google, Translateee!!!

Doncs sí... ara ja ha creat el reconeixement vocal per subtitular els vídeos de YouTube.

Trobo increïble la fidelitat que han aconseguit en la comprensió de les veus dels vídeos. I ara, a més a més, han barrejat aquest sistema amb el traductor de textos. Així que podem obtenir la traducció al català d'un discurs de Barack Obama. Feu-hi un cop d'ull... i a veure què en penseu :)

http://www.youtube.com/watch?v=8ZZ6GrzWkw0

Influència de l'entorn

L'entorn i el que ens diuen modifica tant les nostres decisions que fins i tot podem arribar a variar la nostra personalitat. Evidentment fins als 25, que encara tenim plasticitat cerebral, és fàcil i després cada cop ens costarà més. Si anem, de joves, amb grups de persones que fan certes coses nosaltres inconscientment canviarem la nostra manera de fer per adaptar-nos-hi o bé canviarem de grup si no volem canviar. Però això que tots creiem que és un acte conscient... hi ha proves que mostren que no ho és del tot.

I aquí ve un exemple molt clar. Les persones grans quan parlen amb els nens petits utilitzen una entonació i expressivitat molt diferent a la que utilitzen normalment. Ben bé, ningú sap perquè ho fem així... potser perquè a nosaltres també ens ho han fet. En tot cas, és que els nens petits quan estan amb els pares, parlen molt pitjor (intentant imitar-los) que quan estan sols. Els anys 80 es va demostrar que un grup de nens era capaç de fer construccions gramaticals molt més complexes fent monòlegs que en companyia. És intersesant doncs que sabent això, seguim fent el mateix.

Andreu Wings

Mas Homs acull la primera exposició de dibuixos i pintures d'un dels comunicadors més polifacètics del nostre país. En aquesta mostra es barregen treballs elaborats amb tècniques diverses (aquarel·la, tinta, collage...). Peces que ens descobreixen una de les aficions més amagades de Buenafuente (www.andreuwings.com)

Des del proper 30 de gener els quadres vestiran les parets del nostre espai situat a Aiguaviva, al quilòmetre 4,5 de la carretera de Santa Coloma de Farners. (www.mashoms.com)

El 10% del preu de les obres venudes es destinarà al finançament de diferents ONGs.

Brindis amb presència de l'Andreu, el proper dissabte 30 de gener a les 8h del vespre. Vine i descobreix-lo!

Organitzador: http://www.cocu.cat

Little man, the way girls are

Mathias l'explorador...

Freaklancers

Els dos primers capítols d'una nova sèrie d'animació. A mi m'ha fet molta gràcia.

Dedicat a tots els que feu o heu fet feines de freelance.

A veure què us sembla!!!!

Capítulo 01: El Renacer from freaklances 'la serie' on Vimeo.

Capítulo 02: ROI from freaklances 'la serie' on Vimeo.

Nivell estacionari

Cuentan que estábamos en el Paraíso y tuvimos un problema. A raíz de éste nos ganamos nuestras hojas de parra. Si bien eran símbolos del destierro, al menos las hojas eran nuestras. Quitárnoslas era regresar al Paraíso... pero ya no queríamos volver: por fin teníamos algo de qué quejarnos!

Inventé este cuento para decir que hay muchísimos problemas para los cuales conocemos la solución, pero no vamos hacia ella. Y aunque no hacemos nada, esto no impide que nos sigamos quejando de las situaciones.

Con los problemas y el sufrimiento estamos acompañados y sabemos a qué atenernos. La solución, en cambio, libera. Pero sentimos esa libertad como temible. La solución duele y es peligrosa porque nos despoja. No es un miedo razonable, pero se lo siente como tal. Por eso, ir hacia la solución es tán difícil...

Quizás sea un error creer que las personas desean "siempre" liberarse de los problemas. Tenemos nuestras desgracias, pero al menos tenemos algo. La libertad de soltar el problema nos deja sin nada, vulnerables y desnudos. ¿Dónde nos refugiaremos?

Text: Martín Castro.

Radars i reducció mortalitat

Apareixen al blog les dades estadístiques de la sinistralitat declarades per la DGT. I no puc fer més que quedar bocabadat i potenciar encara més el meu pensament que la majoria dels radars només serveixen per recaptar, que on n'hi hauria d'haver no n'hi ha i que només pensen en amortitzar. Resulta que segons ells mateixos la taxa de morts, on el factor desencadenant és la velocitat, només és del 0,4%. Tot i això segueixen dient que correm massa. I potser sí que és veritat ( en certs punts ) però acostuma a ser on no hi ha els controls. Si això ho sumem a què un 60% dels vehicles mortals són cotxes i motos, només se'n pot treure una conclusió. Money, money.

Però per altra banda, i fent referència a l'article del blog "dit a la llaga", trobo les prohibicions en aquest àmbit totalment discriminatòries. Si em diuen que no puc córrer perquè puc fer mal a altres, perquè em deixen conduir sense veure-hi tres en un burro o sense tenir pràctica al volant? I ja que hi som, si les limitacions potencien tant la seguretat perquè no prohibeixen fumar als locals públics o perquè no es prohibeix fornicar sense preservatiu? Ei, així evitaríem molts problemes que causen molta més mortalitat que la velocitat.

Ja n'hi ha prou de demagògia. De morts també n'hi ha d'atracaments, de robatoris, de pallisses, de violacions, de violència de gènere, de càncer, de drogues i molts casos més. Això sí, molts casos més d'on no en poden treure cap caler. Ja ho veig com va això, allà on hi ha calers fàcils ja ho controlen ells i cada cop més i on no n'hi ha ja ens ho farem nosaltres. És això, oi?

Crec que la millor opció per reduir la sinistralitat serà, doncs, crear una empresa privada que es dediqui a posar radars i cobrar de cada multa un percentatge ( com les grues municipals ). Cal fer-ho més eficient, l'administració és massa lenta i es perden molts infractors en aquest procés. Jo sé perfectament on posar-los per amortitzar-los en uns dies i per tant obtenir un benefici a curt termini i a més contribuir al benestar social. Quina meravella! A què esperem?