Nane tsora

Potser aviat començaré a treure suc a l'acordió.

Ja sigui fent el friky o amb un aroma gitano.

Les classes s'han acabat. La música segueix.

Algú m'acompanya?

Benvingut!

Perdre - Perdre

La vida és patiment, perquè la vida és pèrdua o això diuen els budistes. I si nois, em sap greu que viure no sigui gaire encoratjador, però no hi ha guany sense pèrdua. El temps ens dóna i el temps ens treu. És un cicle tancat. Naixem, morim. I tot allò que he fet durant la nostra existència no té més durada que la nostra pròpia vida. Què hi farem. Però nosaltres, que hem estat dotats de consciència i egoisme, necessitem saber que no estem només “vivint”. Necessitem sentir que el nostre pas no és en va i que respon a algun objectiu. Pels menys conscients, es va inventar la religió i pels altres, les societats. Dos invents populars que han regulat els humans i que has de seguir si vols haver viscut plenament i que la teva vida no hagi estat un mer trànsit per la terra. I sobre aquesta base tots som educats, convençuts i mentalitzats. I tots els que segueixen aquestes directrius fent un acte de fe, són acceptats per tothom, viuen tranquils, segurs i contents. Tot al nostre entorn està orientat a aconseguir-ho, i la resta de persones de qui depenem ens orienten quan estem perduts. Això és la vida. I és que sí! La ignorància és felicitat perquè el coneixement d’un mateix també és pèrdua futura i la fe, en canvi és permanent, perenne, sempre estarà allà. Què ha passat doncs perquè tot aquell seguit de persones que no volen seguir les normes socials imposades i que s’obren nous camins són cada cop més? Potser el canvi de la religió per l’holisme? Perquè hi ha gent que creu que és més intel•ligent conèixer i descobrir que seguir i tenir fe? Al final, les coses sempre cauen pel seu pes, i el pes de la majoria esclafa el de les minories. Tu pots decidir estar sol, però allà on vagis tot serà per a dos. Tu pots decidir no treballar, però allà on vagis tothom estarà treballant. Tu pots decidir no tenir nens, però allà on vagis tothom en tindrà. Tu pots decidir no tenir casa, però allà on vagis tothom viurà en una. I tu dubtaràs a cada moment de si el que estàs fent és el millor. És clar, ningú vol recolzar-te, provoques que els altres hagin de veure més enllà i ells no volen, i tu saps que la natura i l’evolució ens explica que allò que abunda més és el més fort i que la resta no t’ho posarà fàcil. I el temps avança, i ets conscient que en altres ocasions has escollit malament i hauries d’haver seguit el que et deien. És més fàcil i segur. Però una estranya força no t’ho permet i tu segueixes el camí que has començat fora de l’autopista comuna i cada cop descobreixes més coses, que t’aporten més coses i coneixements. El teu guany, creix i creix, i cada dia que passa, si has escollit bé, et sents més ple i content ( o més trist i abatut si has escollit malament). Però sempre arriba un dia en què o vas amb la societat i la biologia o vas contra ella. Arriba un dia en que ha d’escollir i triïs el que triïs sempre hi perdràs. Aquest és el dia en què la societat o la biologia et reclama i tant perds si en vols formar part com si no. I aquell dia és quan t’adones que potser si ja haguessis estat dins des del principi, fent el que tothom fa i ignorant la resta, ara no hauries de perdre res. Quantes menys coses hagis provat, menys et costarà seguir la resta. Ara tindries una felicitat basada en el què és permanent i no en el que has creat tu i que és efímer ( com tu ). Perquè és així, les societats i les religions s’han creat perquè sempre hi guanyis si segueixes les normes, fins i tot quan perdis la vida, obtindràs recompensa.

Si nois, dubto. He viscut moltes experiències, m’he conegut moltíssim, he intentat obrir-me pas i escollir allò que em feia sentir millor. Estic molt content i satisfet d’allò que he fet i el que m’ha aportat. Tot això m’ha omplert de sensacions, coneixements i colors. Però ara em toca escollir i sé que els camins són incompatibles. No es pot viure tot plenament, només a mitges. Seré capaç d’adaptar-me o trobaré a faltar tot allò que ja no tornaré a sentir? Posar seny i fer el que fa tothom o viure seguint el meu camí. Aquesta és la qüestió. M’ha arribat el moment i m’ho hauré de pensar molt bé... però potser ja toca acostumar-m’hi, oi?