ATENCIÓ: Aquest text és una broma. I amb ell vull fer una prova dins l'art contemporani. Vull que em proposeu un títol per aquest text amb el que creieu que pot representar. El meu títol inicial és la Mort de la Innocència fent referència al que se sent quan algú te la pren. Tot és tant bonic quan ho tens... però una nova vida comença... sense innocència (Carmeta).
Caic!! En Roger es desperta d’un sotrac quan s’estavella contra una roca tot dormint. Suat i amb taquicàrdia. Amb aquest moviment sobtat, la Carmeta gira el cap i li fa una carícia tendre amb la ma sense mirar al llarg de tota l’esquena. En Roger respira exaltat, tremolós i amb l’ansietat acumulada a l’estomac per tant mal despertar i es concentra per situar-se al món real. Pot reviure-ho amb total claredat, però sense dolor. Buf, el seu conscient per fi diferencia la realitat de la fantasia i se sent alleujat i tranquil com mai havia estat. Abaixa el cap, besa la galta de la bellesa que dorm al seu costat i intenta tornar a dormir.
(Pam!) Un soroll extern penetra els timpans d’en Roger i li fa obrir els ulls. Avui serà una nit llarga, és diu a ell mateix. (Pam!) Xiuxiueja l’aire. (Pam!) Un altre cop. En Roger es posa nerviós. Fa poca estona havia tingut aquella mateixa sensació, la recorda perfectament. Posa la mà sobre l’espatlla de la Carmeta i entre besos i pors, l’anima a escoltar el silenci. Pam, pam, senten tots dos. Es miren mútuament amb cara de dubte i temor i s’aixequen del llit acostant-se a la porta intentant no fer soroll.
En roger i la Carmeta surten, a les palpentes, de la seva habitació. Tot està a la penombra de la lluna i a la gran masia ja no se sent res. El silenci omple cada una de les escletxes de l’espai i eixorda els timpans dels dos marrecs amb un xiulet llarg, suau i prim. El seu batec pren una consistència com mai havia tingut per a ells. I la hiperventilació provoca una suor freda que rellisca coll avall. La Carmeta s’omple de valor, treu un ull i mira a banda i banda. No veu res. Estira el braç i acaricia la paret fins que la màniga diu prou. Estira els dits i una mena de calfred li recorre tota l’espinada. Aparta la ma, com si s’hagués cremat, i recula arraulida a mercè d’en Roger que l’acull entre els seus braços i rau mirant a l’infinit amb una valentia inventada enmig d’un petit moment mut de comprensió absoluta.
L’irracionalitat amb la que tants anys han banyat els seus cervells avui es manifesta. Les històries i llegendes que inofensivament els han explicat tota la vida els recorren les ments una vegada i una altra com un disc ratllat. Tot allò que mai havia existit ara és possible. I els sentits a poc a poc hi acompanyen. Els pèptids d’en Roger circulen a cor què vols pel seu cos i un impuls instintiu protector el posa en alerta, a punt de defensar la Carmeta del no-res. L’estreny fort i li cobreix la cara. La Carmeta respon amb un lleuger somiqueig i s’arrapa clavant els dits sensibles i suaus al seu pit. Ell, ara, se sent fort. La seva seguretat perd importància enfront de la vida de la seva estimada Carmeta. La valentia farceix l’home en la mesura que un ser estimat ho demana. Ja res el pot aturar. Calmadament acarona la Carmeta i la col•loca a la seva esquena alliberant les seves mans. La mirada, sempre clavada a l’infinit. Avança un peu sense pensar-s’ho i decanta el tronc enrera a la recerca del tremolor encoratjador que el relaxa. Ara ell és a la línia de foc. Ella està segura. Fa una altra camada i avança pel passadís preparat per a tot! Com un animal mal ferit, gemega xisclant bruels intimidants a tort i a dret i corre. Quan es trenca el silenci només queda arribar al final, pensa, no hi ha marxa enrera. Amb cops secs a la paret busca l’interruptor que retornarà la llum a la seva vida. Obre el llum, nerviós, tens i esperrucat, mira a l’infinit i cau a terra a poc a poc quan la bala li forada l’estómac. Sent que la vida se li escapa i no pot aturar-la. El seu cos va perdent força i en aquest últim anhel de vida, mira de reüll la Carmeta i internament li diu: Tranquil•la, Carmeta, només és un malson. Demà tot serà diferent. Ara dorm i descansa.
Caic!! En Roger es desperta d’un sotrac quan s’estavella contra una roca tot dormint. Suat i amb taquicàrdia. Amb aquest moviment sobtat, la Carmeta gira el cap i li fa una carícia tendre amb la ma sense mirar al llarg de tota l’esquena. En Roger respira exaltat, tremolós i amb l’ansietat acumulada a l’estomac per tant mal despertar i es concentra per situar-se al món real. Pot reviure-ho amb total claredat, però sense dolor. Buf, el seu conscient per fi diferencia la realitat de la fantasia i se sent alleujat i tranquil com mai havia estat. Abaixa el cap, besa la galta de la bellesa que dorm al seu costat i intenta tornar a dormir.
(Pam!) Un soroll extern penetra els timpans d’en Roger i li fa obrir els ulls. Avui serà una nit llarga, és diu a ell mateix. (Pam!) Xiuxiueja l’aire. (Pam!) Un altre cop. En Roger es posa nerviós. Fa poca estona havia tingut aquella mateixa sensació, la recorda perfectament. Posa la mà sobre l’espatlla de la Carmeta i entre besos i pors, l’anima a escoltar el silenci. Pam, pam, senten tots dos. Es miren mútuament amb cara de dubte i temor i s’aixequen del llit acostant-se a la porta intentant no fer soroll.
En roger i la Carmeta surten, a les palpentes, de la seva habitació. Tot està a la penombra de la lluna i a la gran masia ja no se sent res. El silenci omple cada una de les escletxes de l’espai i eixorda els timpans dels dos marrecs amb un xiulet llarg, suau i prim. El seu batec pren una consistència com mai havia tingut per a ells. I la hiperventilació provoca una suor freda que rellisca coll avall. La Carmeta s’omple de valor, treu un ull i mira a banda i banda. No veu res. Estira el braç i acaricia la paret fins que la màniga diu prou. Estira els dits i una mena de calfred li recorre tota l’espinada. Aparta la ma, com si s’hagués cremat, i recula arraulida a mercè d’en Roger que l’acull entre els seus braços i rau mirant a l’infinit amb una valentia inventada enmig d’un petit moment mut de comprensió absoluta.
L’irracionalitat amb la que tants anys han banyat els seus cervells avui es manifesta. Les històries i llegendes que inofensivament els han explicat tota la vida els recorren les ments una vegada i una altra com un disc ratllat. Tot allò que mai havia existit ara és possible. I els sentits a poc a poc hi acompanyen. Els pèptids d’en Roger circulen a cor què vols pel seu cos i un impuls instintiu protector el posa en alerta, a punt de defensar la Carmeta del no-res. L’estreny fort i li cobreix la cara. La Carmeta respon amb un lleuger somiqueig i s’arrapa clavant els dits sensibles i suaus al seu pit. Ell, ara, se sent fort. La seva seguretat perd importància enfront de la vida de la seva estimada Carmeta. La valentia farceix l’home en la mesura que un ser estimat ho demana. Ja res el pot aturar. Calmadament acarona la Carmeta i la col•loca a la seva esquena alliberant les seves mans. La mirada, sempre clavada a l’infinit. Avança un peu sense pensar-s’ho i decanta el tronc enrera a la recerca del tremolor encoratjador que el relaxa. Ara ell és a la línia de foc. Ella està segura. Fa una altra camada i avança pel passadís preparat per a tot! Com un animal mal ferit, gemega xisclant bruels intimidants a tort i a dret i corre. Quan es trenca el silenci només queda arribar al final, pensa, no hi ha marxa enrera. Amb cops secs a la paret busca l’interruptor que retornarà la llum a la seva vida. Obre el llum, nerviós, tens i esperrucat, mira a l’infinit i cau a terra a poc a poc quan la bala li forada l’estómac. Sent que la vida se li escapa i no pot aturar-la. El seu cos va perdent força i en aquest últim anhel de vida, mira de reüll la Carmeta i internament li diu: Tranquil•la, Carmeta, només és un malson. Demà tot serà diferent. Ara dorm i descansa.
Entrades
