Felicitat i infelicitat

Aquest és un dels problemes humans més complexos. S’ha de considerar amb molta profunditat, i no és un problema teo-retròric: t’hi implica. Així és com es comporta tothom: sempre escollint lo dolent, sempre optant per la vida trista, deprimida, infeliç. Han d’existir raons profundes per això, i de fet existeixen.

En primer lloc, la forma en què es cria al ser humà juga un rol molt definit. Si estàs infeliç, sempre guanyes quelcom amb això. Si estàs feliç, sempre perds. Des del principi, un nen despert percep aquesta diferència: cada cop que està trist, tots es compadeixen d’ell; obté compassió. Tots tracten de ser amables amb ell; obté amor. I encara més: cada cop que està trist, tots estan atents al que li passa; obté atenció.

L’atenció funciona com aliment per al jo, un estimulant amb alta graduació alcohòlica. Et dona energia; sents que ets algú. Per això tanta necessitat, tant desig de que ens parin atenció. Si tothom et mira, et tornes important. Si ningú et mira, et sents com si no estiguessis allà, ja no existeixes, ets un no-ser. El fet que tots els demés et mirin, es preocupin per tu, et dóna energia. El jo existeix en la relació. Quanta més gent et pari atenció, més creixerà el teu jo. Si ningú te’n para el jo es dilueix. Si tots t’obliden per complet, com pot existir el jo? Per això hi ha tanta necessitat de formar societats, associacions, clubs. A tot el món existeixen els clubs: Rotary, Leones, masóns, milions de clubs i societats. Aquestes societats i aquests clubs només existeixen amb la finalitat d’atendre a qui no té cap altra forma de rebre atenció. És complicat ser president d’un país, és difícil ser gerent d’una societat anònima. És més fàcil presidir el club, així un particular grup de gent et para atenció. Ets molt important, sense fer res! Encara que el grup no faci res, els seus components senten que fan coses importants. I el president canvia constantment: un aquest any, un altre el proper. A tots se’ls para atenció. És un acord recíproc i tothom se sent important. Des del començament del mateix, un nen aprèn a fer política. La política seria la següent: veure’s infeliç, així obté compassió, així tots li paren atenció; veure’s malalt, així adquireix importància. I els nens malalts es tornen autoritaris: tota la família ha de seguir-los en el que ells estableixin com a regles. Quan un està feliç, ningú l’escolta. Quan un està sa, ningú s’interessa per ell. Quan un és perfecte, ningú li para atenció. Des del començament comencem a escollir l’aspecte infeliç, trist, pessimista i més fosc de la vida. Aquesta és la qüestió.

En segon lloc.... ( continuarà )

Osho. El camí dels núvols blancs.

Violència de gènere

Mentre crides a la teva dona, hi ha un home desitjant parlar-li a cau d'orella.
Mentre humilies, ofens, insultes i degrades la teva dona, hi ha un home desitjant seduir-la i recordant-li que és una gran dona.
Mentre pegues la teva dona, hi ha un home desitjant fer-li l'amor.
Mentre fas plorar la teva dona, hi ha un home que li roba somriures.

Passa això a tots els teus coneguts en protesta contra la violència de gènere!

Un regal per la Mònica

Spiritual Senegal Music... per alegrar la teva tornada!

Dreams of Kirina | Baaba Maal | Playing For Change from Playing For Change on Vimeo.

Open Graph = Mort google

London, England (CNN) -- Facebook dropped a bombshell on the tech industry last week in the form of a Web-wide "Like" button and the launch of the "Open Graph."

Using this new platform, Web sites can drive Web traffic from Facebook by including Like buttons on their pages; every Like posts an update to that user's Facebook page.

What's more, any Web site can customize its experience for you, if you're logged into Facebook: Suddenly CNN.com stories can be ranked not just by an editor but by your friends too.

Likes replace links?

Facebook announced Likes as a form of "social links" -- better than a link because it's related to a specific user. If Like buttons take off, that's really bad news for Google, since its algorithm uses links between sites to determine their order in search results.

Facebook seeks to replace this open system of links between pages with the "social links" (or Likes) that it controls. Google and other search engines won't have full access to all these Likes, so the company best positioned to rank the Web will be Facebook. No wonder the "open Web" advocates are sounding the alarm, concerned that a single company will stockpile all of our personal information and preferences.

Already there are calls to create an "OpenLike" standard that's accessible to all, reports Facebook watcher Nick O'Neill.

Facebook optimization?

Can the measurement of an industry affect the output of that industry? If an Academy Award is the ultimate measure of a movie, do directors set out to create great films or Oscar-winning ones?

Appearing on the first page of Google results for your chosen search term is perhaps the online equivalent of an Oscar win.

As Google rose to become the barometer of all that's worthy on the Web, publishers rushed to change their sites to appease the Google god. "Search Engine Optimization" became a massive industry; a multitude of SEO consultants sprung up, offering to tweak your Web site to better fit Google's measure of the Web.

What if Facebook Likes take off? Or to use the proper jargon: What if the Open Graph becomes the measure of the Web? Will publishers change their sites to appease our new overlord?

I'm already seeing it: Thousands of sites are adding Facebook's version of semantic data in preference to the open standards as Facebook becomes the new kingmaker. In the week since launch, more than 50,000 Web sites have added Facebook's "social plug-ins." All of which will make it blissfully easy for Facebook to organize the Web:

Facebook Optimization may be the new SEO.

Open Web advocates have reason to be concerned. Privacy experts are also raising red flags. No doubt they'll find an ally in Google: Without access to the stitches that bind Web pages together, the search engine could falter.

Font: CNN

La Mort de la Innocència

ATENCIÓ: Aquest text és una broma. I amb ell vull fer una prova dins l'art contemporani. Vull que em proposeu un títol per aquest text amb el que creieu que pot representar. El meu títol inicial és la Mort de la Innocència fent referència al que se sent quan algú te la pren. Tot és tant bonic quan ho tens... però una nova vida comença... sense innocència (Carmeta).

Caic!! En Roger es desperta d’un sotrac quan s’estavella contra una roca tot dormint. Suat i amb taquicàrdia. Amb aquest moviment sobtat, la Carmeta gira el cap i li fa una carícia tendre amb la ma sense mirar al llarg de tota l’esquena. En Roger respira exaltat, tremolós i amb l’ansietat acumulada a l’estomac per tant mal despertar i es concentra per situar-se al món real. Pot reviure-ho amb total claredat, però sense dolor. Buf, el seu conscient per fi diferencia la realitat de la fantasia i se sent alleujat i tranquil com mai havia estat. Abaixa el cap, besa la galta de la bellesa que dorm al seu costat i intenta tornar a dormir.

(Pam!) Un soroll extern penetra els timpans d’en Roger i li fa obrir els ulls. Avui serà una nit llarga, és diu a ell mateix. (Pam!) Xiuxiueja l’aire. (Pam!) Un altre cop. En Roger es posa nerviós. Fa poca estona havia tingut aquella mateixa sensació, la recorda perfectament. Posa la mà sobre l’espatlla de la Carmeta i entre besos i pors, l’anima a escoltar el silenci. Pam, pam, senten tots dos. Es miren mútuament amb cara de dubte i temor i s’aixequen del llit acostant-se a la porta intentant no fer soroll.

En roger i la Carmeta surten, a les palpentes, de la seva habitació. Tot està a la penombra de la lluna i a la gran masia ja no se sent res. El silenci omple cada una de les escletxes de l’espai i eixorda els timpans dels dos marrecs amb un xiulet llarg, suau i prim. El seu batec pren una consistència com mai havia tingut per a ells. I la hiperventilació provoca una suor freda que rellisca coll avall. La Carmeta s’omple de valor, treu un ull i mira a banda i banda. No veu res. Estira el braç i acaricia la paret fins que la màniga diu prou. Estira els dits i una mena de calfred li recorre tota l’espinada. Aparta la ma, com si s’hagués cremat, i recula arraulida a mercè d’en Roger que l’acull entre els seus braços i rau mirant a l’infinit amb una valentia inventada enmig d’un petit moment mut de comprensió absoluta.

L’irracionalitat amb la que tants anys han banyat els seus cervells avui es manifesta. Les històries i llegendes que inofensivament els han explicat tota la vida els recorren les ments una vegada i una altra com un disc ratllat. Tot allò que mai havia existit ara és possible. I els sentits a poc a poc hi acompanyen. Els pèptids d’en Roger circulen a cor què vols pel seu cos i un impuls instintiu protector el posa en alerta, a punt de defensar la Carmeta del no-res. L’estreny fort i li cobreix la cara. La Carmeta respon amb un lleuger somiqueig i s’arrapa clavant els dits sensibles i suaus al seu pit. Ell, ara, se sent fort. La seva seguretat perd importància enfront de la vida de la seva estimada Carmeta. La valentia farceix l’home en la mesura que un ser estimat ho demana. Ja res el pot aturar. Calmadament acarona la Carmeta i la col•loca a la seva esquena alliberant les seves mans. La mirada, sempre clavada a l’infinit. Avança un peu sense pensar-s’ho i decanta el tronc enrera a la recerca del tremolor encoratjador que el relaxa. Ara ell és a la línia de foc. Ella està segura. Fa una altra camada i avança pel passadís preparat per a tot! Com un animal mal ferit, gemega xisclant bruels intimidants a tort i a dret i corre. Quan es trenca el silenci només queda arribar al final, pensa, no hi ha marxa enrera. Amb cops secs a la paret busca l’interruptor que retornarà la llum a la seva vida. Obre el llum, nerviós, tens i esperrucat, mira a l’infinit i cau a terra a poc a poc quan la bala li forada l’estómac. Sent que la vida se li escapa i no pot aturar-la. El seu cos va perdent força i en aquest últim anhel de vida, mira de reüll la Carmeta i internament li diu: Tranquil•la, Carmeta, només és un malson. Demà tot serà diferent. Ara dorm i descansa.

Translate, google, Translateee!!!

Doncs sí... ara ja ha creat el reconeixement vocal per subtitular els vídeos de YouTube.

Trobo increïble la fidelitat que han aconseguit en la comprensió de les veus dels vídeos. I ara, a més a més, han barrejat aquest sistema amb el traductor de textos. Així que podem obtenir la traducció al català d'un discurs de Barack Obama. Feu-hi un cop d'ull... i a veure què en penseu :)

http://www.youtube.com/watch?v=8ZZ6GrzWkw0

Influència de l'entorn

L'entorn i el que ens diuen modifica tant les nostres decisions que fins i tot podem arribar a variar la nostra personalitat. Evidentment fins als 25, que encara tenim plasticitat cerebral, és fàcil i després cada cop ens costarà més. Si anem, de joves, amb grups de persones que fan certes coses nosaltres inconscientment canviarem la nostra manera de fer per adaptar-nos-hi o bé canviarem de grup si no volem canviar. Però això que tots creiem que és un acte conscient... hi ha proves que mostren que no ho és del tot.

I aquí ve un exemple molt clar. Les persones grans quan parlen amb els nens petits utilitzen una entonació i expressivitat molt diferent a la que utilitzen normalment. Ben bé, ningú sap perquè ho fem així... potser perquè a nosaltres també ens ho han fet. En tot cas, és que els nens petits quan estan amb els pares, parlen molt pitjor (intentant imitar-los) que quan estan sols. Els anys 80 es va demostrar que un grup de nens era capaç de fer construccions gramaticals molt més complexes fent monòlegs que en companyia. És intersesant doncs que sabent això, seguim fent el mateix.