Miro al cel. Surto i t'imagino. M'imagino sentin-te. Segueixo la remor d'uns tambors llunyans intentant apartar-me del rebombori quotidià de la ciutat. I acostant-me a tu, m'endinso en la foscor dels camins costeruts que ens separen. Deixant l'últim alè grimpo a la pica del cim més alt i de sobte la teva llum per fi m'il·lumina. Miro el cel emocionat, obrint-me a tu. Recolzo el cul a terra i amb un profund sospir la banda sonora d'en Llach omple aquest petit instant... de pau i felicitat.
Amb la lluna d’agost
visc converses de silencis,
ella sobre el coixí,
jo en un cel d’àngels intrèpids,
i li parlo de tu,
si ho sabessis, si ens veiessis,
de tu i de l’univers
que en el fons dels teus ulls
em convida l’amor.
Gràcies per totes les estones viscudes amb la lluna de companya!
Amb la lluna d’agost
visc converses de silencis,
ella sobre el coixí,
jo en un cel d’àngels intrèpids,
i li parlo de tu,
si ho sabessis, si ens veiessis,
de tu i de l’univers
que en el fons dels teus ulls
em convida l’amor.
Gràcies per totes les estones viscudes amb la lluna de companya!
Entrades
INCERTA GLÒRIA - Joan Sales -
ResponElimina"Si hi ha Déu, s'ha hagut de fer home, ¿per què no se n'hauria fet? ¿Com ens hauria deixat sols, amb això tant horrible que és la intel·ligència - la lucidesa davant del no res, una lluerna insignificant perduda al fons de la fosca eterna i sense fi que ens envolta? Si fos aixó, si estiguéssim sols, quan mirem el cel de nit l'espai interestel·lar ens hauria de glaçar de terror: un espai buit, fred més enllà de l'imaginable, eternament tenebrós, incomprensible taló de fons de l'univers.
¿Per què doncs, la visió del cel de nit ens asserena, ens fa companyia, ens omple de confiança? ¿Per què? ¿Qui és que ens fa companyia qui?"
He pensat que era adequat...lamento que sigui una mica llarg.