dissabte, 15 de maig del 2010

Felicitat i infelicitat

Aquest és un dels problemes humans més complexos. S’ha de considerar amb molta profunditat, i no és un problema teo-retròric: t’hi implica. Així és com es comporta tothom: sempre escollint lo dolent, sempre optant per la vida trista, deprimida, infeliç. Han d’existir raons profundes per això, i de fet existeixen.

En primer lloc, la forma en què es cria al ser humà juga un rol molt definit. Si estàs infeliç, sempre guanyes quelcom amb això. Si estàs feliç, sempre perds. Des del principi, un nen despert percep aquesta diferència: cada cop que està trist, tots es compadeixen d’ell; obté compassió. Tots tracten de ser amables amb ell; obté amor. I encara més: cada cop que està trist, tots estan atents al que li passa; obté atenció.

L’atenció funciona com aliment per al jo, un estimulant amb alta graduació alcohòlica. Et dona energia; sents que ets algú. Per això tanta necessitat, tant desig de que ens parin atenció. Si tothom et mira, et tornes important. Si ningú et mira, et sents com si no estiguessis allà, ja no existeixes, ets un no-ser. El fet que tots els demés et mirin, es preocupin per tu, et dóna energia. El jo existeix en la relació. Quanta més gent et pari atenció, més creixerà el teu jo. Si ningú te’n para el jo es dilueix. Si tots t’obliden per complet, com pot existir el jo? Per això hi ha tanta necessitat de formar societats, associacions, clubs. A tot el món existeixen els clubs: Rotary, Leones, masóns, milions de clubs i societats. Aquestes societats i aquests clubs només existeixen amb la finalitat d’atendre a qui no té cap altra forma de rebre atenció. És complicat ser president d’un país, és difícil ser gerent d’una societat anònima. És més fàcil presidir el club, així un particular grup de gent et para atenció. Ets molt important, sense fer res! Encara que el grup no faci res, els seus components senten que fan coses importants. I el president canvia constantment: un aquest any, un altre el proper. A tots se’ls para atenció. És un acord recíproc i tothom se sent important. Des del començament del mateix, un nen aprèn a fer política. La política seria la següent: veure’s infeliç, així obté compassió, així tots li paren atenció; veure’s malalt, així adquireix importància. I els nens malalts es tornen autoritaris: tota la família ha de seguir-los en el que ells estableixin com a regles. Quan un està feliç, ningú l’escolta. Quan un està sa, ningú s’interessa per ell. Quan un és perfecte, ningú li para atenció. Des del començament comencem a escollir l’aspecte infeliç, trist, pessimista i més fosc de la vida. Aquesta és la qüestió.

En segon lloc.... ( continuarà )

Osho. El camí dels núvols blancs.

1 comentari:

  1. No hi estic massa d'acord... Potser sí de petits no tenim més remei que plorar quan tenim gana si no sabem demanar-ho d'una altra manera, però créixer és evolucionar...

    A banda d'això, a mi em sembla que en general atrau més la gent alegre, que aquella que sempre "plora". A mi em sembla que aquests a la llarga es queden sols no?

    Tot i això, de moment em mantinc a l'espera de la segona part d'aquest escrit! :D

    ResponElimina