dijous, 23 d’abril de 2009

Contrast



Sento que l'angoixa se'm torna a arrelar. Com una heura se m'arrapa per les entranyes i amb l'aigua del Sant Jordi s'està alimentant més que mai. Sé que avui sortiré al carrer i serà ple de gent. Què dic gent, parelles! Avui sé que no serà ben vist el meu estat singular. Sé que els colors grisos s'hauran tornat rosats i els carrers solitaris s'ompliran de veus i rialles. Tot serà ple d'alegria, converses banals, murmuris, llibres i roses. Ai llibres, llibres!!

Aquests petits calaixons d'idees dels que jo no n'he tingut mai la clau. Aquests cabdells de fils de mots que mai he pogut teixir. Aquestes dolces que se'm queden a les dents corcades a cada queixalada provocant-me un dolor intens i concret dins el meu cap. Aquests llibres mediàtics que sempre són dels mateixos... merda! N’estic fart de publicar només per mi. N'estic fart de pòtols ignorants que consumeixen brossa escrita i l'arraconen a un calaix quan arriben a casa. Sí, després compliran amb la tradició, s'intercanviaran regals i faran l'amor. Però no llegiran res del que han comprat, i la rosa es podrirà! És per culpa d'ells que jo no he triomfat. És per culpa d'ells que la meva obra no jaurà mai sobre les taules de la rambla. Només se’m permet publicar digitalment o en racons rònecs de concurrència molt exclusiva als suburbis de la ciutat. És per culpa d'ells que no interesso a la massa. M'hi he esforçat i no he triomfat. Potser és això el que em tortura, no poder canviar el fet que la cultura que ven és pels imbècils i els imbècils no poden entendre el que jo faig. Sí, sóc pessimista de mena i què? Seguiré escrivint per a ningú.

Bon Sant Jordi ;)
PS: Dedicat a tots els escriptors no-reconeguts i emprenyats amb el sistema.
PS2: Tot l’escrit és pura fantasia i no té cap relació amb l’escriptor. Perdonin les molèsties.

4 comentaris:

  1. Potser és fantasia, sí, però fantasia radical, eh? Déu ni do! Confio en que no hi hagi ningú que es trobi en la situació que descrius, per que si és així, aquest algú té un problema... i gros!
    Hom pot escriure coses que no interessen a la majoria, però dir que "la cultura que ven és pels imbècils i els imbècils no poden entendre el que jo faig" és d'una arrogància bastant fastigosa... Em recorda al típic científic boig que fa de dolent als còmics de superherois.

    ResponElimina
  2. Doncs sento decebre't però n'he sentit més d'un fer aquesta afirmació ;)

    ResponElimina
  3. Si bé... sempre hi ha gent que diu allò de:
    "el poble i jo no ens entenem. Haurem de canviar el poble!"
    I qui sap? potser és gent que va avançada al seu temps? Si fos així, potser no seria tan pedant oi? Està bé que hi hagi algú que s'avanci i aporti noves tendències...

    Tot i que, des del meu punt de vista, estic d'acord amb en Jordi: em sembla "d'una arrogància bastant fastigosa"!

    ResponElimina
  4. Us heu parat a observar mai un insecte picant contra una porta de vidre?

    I amb una finestra oberta al costat?

    Heu esperat hores fins que l'animal s'ha rendit morint exhaust davant el vidre tancat?

    Qui som nosaltres per dir a l'insecte que ha d'abandonar la claror, i que és encarant la fosca que trobarà la sortida?

    ResponElimina