dimecres, 1 d’abril de 2009

Irracionalitat

Sempre he trobat interessant les reaccions del públic general davant d'un servei que passa de ser gratuït a ser de pagament. Quan es fa pública aquesta intenció per part de l'empresa esclata una histèria col·lectiva i un allau de crítiques cap al servei en qüestió talment com si els haguessin estat enganyant des del principi dels temps.

Si ens hi fixem veurem que hi ha tres característiques bàsiques :
1.- Al servei gratuït se li exigeix tant com al de pagament.
2.- No tenim en compte que mantenir un servei comporta despeses que s'han de pagar.
3.- No tenim en compte que QUALSEVOL negoci ha de servir per fer diners i no només per satisfer-nos a nosaltres. Si no estem d'acord amb això, no cal que els utilitzem!

Ara posem-nos a l'altra banda. Què passaria si tu oferissis de compartir el wifi amb els veïns i...
1.- Cada cop que es penja el router el veí et truca per a què ho solucionis.
2.- Quan et troba a l'ascensor t'insinua amablement que no hi ha prou ample de banda.
3.- Quan li comentes que estaria bé que ell pagués una part, s'indigna i tot i seguir usant el servei et gira la cara quan passa pel teu costat. No cal dir què passaria si després el betes!

La conclusió és que som uns desagraïts, incoherents amb els nostres principis i molt exigents.

Visca la irracionalitat i els serveis gratuïts d'internet.

2 comentaris:

  1. Entenc el que dius però oblides/elideixes/discrepo d'algunes coses:

    - Molts dels serveis "gratuïts" online es financien via tercers. Això és, per exemple, mitjançant la publicitat que insereixen.

    - A un servei "sense ànim de lucre" no se li eixigeix el mateix que a un "amb ànim de lucre" (insisteixo en diferenciar-ho de gratis/pagant).

    - Per últim, cal reflexionar sempre sobre la pregunta de per què aquest servei hipotètic ha passat a ser de pagament... La resposta que n'extregui l'usuari determinarà la seva reacció envers el fet. (En la meva experiència la resposta no sol ser satisfactòria...)

    ResponElimina
  2. Suposo que el "dret" de queixar-se o no, ve donat pel que l'altra part rebi de les nostres accions.

    Per exemple, podem trobar igual d'inacceptable que ens tallin una pel·lícula de pagament que una pel·lícula gratuïta en la que ens "mengem" una hora de publicitat...

    El cas típic és el dels bancs, però jo ho atribueixo més a la dificultat de desprendre'ns d'avantatges que no pas a la consciència de pagar per un servei...

    ResponElimina