divendres, 24 de juliol del 2009

Raonament i visió

Des del principi dels temps la informàtica ha fet un gran pas però amb pèssims resultats per acostar-se al funcionament del cervell humà. Ha fet grans avanços en lògica, raonament i creativitat, però encara està molt i molt lluny ni tant sols d'acostar-se a un pensament visual ( tal i com funciona el nostre cervell ). Una màquina té unes dificultats extremes per associar una imatge amb un patró predefinit i per nosaltres és natural saber que un cinc real encaixa amb la representació de cinc que hem après. Però en què ens fixem per saber-ho? I en quin punt un cinc deixa de ser un cinc? No ho sabem i ningú ha sabut treure una teoria general. Tenim xarxes neuronals que amb l'aprenentatge assimilen coneixement i poden gestionar-ho per nosaltres sense ser-ne conscients. d'una manera molt difícil d'entendre. El nostre cervell també ens dóna un altre avantatge innat. És capaç de pensar amb distància, ometent detalls i inventant els mancants per a què el raonament sigui complet. Això ens permet realitzar raonaments extremadament ràpids en determinades circumstàncies però també imprecisos. Com més distància tinguem, més imprecís serà el raonament.

Llavors sorgeixen les següents preguntes:
- Existeix un patró universal o una metodologia que permeti a una màquina associar una imatge real amb una representació virtual?
- És interessant per l'espècie humana que una màquina aprengui a reflexionar amb distància i per tant amb solucions possiblement imprecises? O és més interessant aprofitar tot el seu rendiment i esperar que hi hagi una màquina suficientment potent com per pensar amb tots els detalls?

Bon cap de setmana!!

5 comentaris:

  1. Jo soc un inculte, però:

    Pregunta 1:
    Segur que es pot aconseguir. Si encara no ho tenim llest espera uns anyets...

    Pregunta 2:
    Diges-me catastrofista però, en la meva humil opinió, no és gens bó que una màquina aprengui a "pensar". Per què? Pel que surt a moltes pel·lícules de ciència ficció! Els homes no som "bons" per a la vida a la terra, i més enllà d'això, el valor de la vida per a un ésser inanimat és més que relatiu. Llavors, una màquina que busqui "el bé màxim" què farà?

    ResponElimina
  2. per fi! gràcies Jordi! Destaco: "el valor de la vida per un ésser inanimat és més que relatiu". Crec que s'hauria d'enfocar tot plegat a un nivell pràctic i no tant filosòfic! Cal pensar en usos reals, i no jugar a ser Déus.

    ResponElimina
  3. Bé, jo crec que tot es pot aconseguir. I si es tracta d'igualar o superar el cervell humà, encara més.

    Almenys a nivell de raonament.

    A nivell d'ètica... Doncs no és tant diferent. Nosaltres tenim ètica perquè ens l'han inculcat. O perquè la necessitem. Igual que pot fer-se amb un programa.

    Un virus fa la funció per la que està creat, igual que un antivirus.
    I si ambdós tenen prou capacitat, poden arribar al mateix nivell de raonament que dues persones enfrentades.
    I als mateixos (o millors?) acords.

    En qualsevol cas trobo covard l'argument de com que som imperfectes hem d'evitar res que ens deixi en evidència.
    Em sembla, a part d'egoista, limitat. Com una manera de viure feliços però enganyats.

    I sí, juguem a ser Déus des del dia que vam fabricar una llança.
    Això sí, cada dia en sabem més.

    (el debat està servit!)

    ResponElimina
  4. Està clar que es trobaran tots els patrons, i que els homes quedarem en tota l'evidència davant dels nostres propis invents!

    I què?

    Per l'ètica no cal patir. Ja l'adaptarem a les necessitats de cada moment, com sempre.
    I de fet, jugar a ser déus també té una finalitat pràctica, al capdavall...

    ResponElimina
  5. Mireu... encara no sabem què és la consciència. Ni d'on surt ni perquè serveix. Tampoc sabem en realitat si som deus. L'esglèsia diu que n'hi ha un, però també diu que és dins de tots. De fet totes les religions diuen que és dins de tots. Llavors... perquè ens hem d'estar de ser-ne si en realitat potser ho som? Val més provar-ho i a veure què passa, no? O potser voleu viure amb el cap sota l'ala, com els estruços? Potser fa por, però val més encarar-la que mirar enrrera!! En realitat la vida és com un disc dur. El que val no és la vida en sí, sinó l'evolució d'aquesta vida i el que ha viscut.
    Un fetus a la panxa no val res! Segurament val menys que una mosca. Per tant SÍ A L'AVORT i a les proves genètiques! La robòtica no té sentit sense la cibernètica i la cibernètica no té sentit sense la manipulació genètica. Jo vull tenir a casa un èsser viu amb les habilitats suficients per fer el que jo vulgui i sense consciència. Collons, això està tirat! Però la gent és queixa i no deixa avançar la ciència :P

    I dit això... ja pot començar el debat jajaja cobards egoístes!! ;)

    ResponElimina