Shape-shifting touchscreen

Doncs sí, Microsoft ja ha patentat una pantalla tàctil que canvia la textura de la seva superfície en funció del que s'està fent. Utilitzant tècniques làser poden provocar-hi rugositats, relleus i fins i tot petits pilonets. Ells diuen que ho utilitzaran amb tecnologies com el seu Surface, però el que és bastant clar és que l'aplicació en mòbils sembla més que evident. A veure com progressarà el tema. De moment a mi em sembla bastant interessant.

MetroBus

I encara hi ha qui es pregunta si hem de copiar els xinesos?

Religió, hologrames i fans (I)

La importància de la religió al nostre país és el que ens fa tenir tabús i idees preconcebudes al respecte de la figura humana. Per a un occidental, tot allò que no és natural, va contra déu i per tant serà castigat quan s'hagi de reunir amb l'altíssim. Aquesta petita afirmació però, té més importància de la que sembla. És totalment transversal i va des del més petit detall fins als grans tabús de la nostra societat. Segurament afecta a la por irracional que tenim als robots, la clonació, tenim por a la major part de la tecnologia que representi o afecti a les formes de vida. Encara que això sigui un gran avantatge evolutiu per a nosaltres. És més important poder-se reunir i estar en pau amb Déu que viure bé aquesta vida.

Com us sentiríeu si una gran massa social comences a seguir això:




Quina diferència hi ha entre aqeust concert i veure en bruce per una pantalla?
Quina diferència hi ha entre viure i simular?

Atenció i percepció temporal

Ahir a la Contra de la Vanguardia apareixia un article de Jean-Pierre Garnier el pare de la teoria del desdoblament temporal. En resum ell diu el següent:

"Tenim un cos molt ben fet que ens permet projectar-nos al futur: veure'l , corregir-lo i tornar per viure'l. I és durant la nit quan tenim aquesta capacitat de corregir allò que construirem durant l’endemà. Podem veure els perills abans de viure'ls i mitjançant la intuïció esborrar-los."

Realment així d'entrada pot sonar molt místic. S'hi pot estar d'acord o no, però en tot cas no es pot passar per alt. La teoria en física està demostrada ( de moment ). NO existeix un sol temps, sinó que existeixen molts temps... i no tothom el viu en la mateixa velocitat. També és cert que el passat no es pot canviar, però que segons les teories quàntiques nosaltres estem en una indecisió temporal respecte al NOSTRE futur.

Per altra banda, mirant vídeos i experiments psicològics em vaig trobar amb els resultats del mític vídeo del goril•la passejant-se pel mig d'uns paios que es passen una pilota. En l'experiment et demanen que comptis els cops que es passen la pilota els de l'equip blanc. I mentrestant passa un goril•la pel mig. Un cop finalitzat el vídeo, només el 50 % dels participants se n'havia adonat de la presència del goril•la. Com aquest n'hi ha molts. Si amb un experiment tant simple com aquest ja no som capaços de veure'l, quantes coses se'ns poden escapar?

De l'estudi se'n conclou el següent:

"Com més et concentres en el que esperes veure, menys probable és que vegis allò inesperat. (...) Existeix una quantitat il•limitada d'informació al món, però la nostra capacitat per parar atenció a la informació és molt limitada. Si estàs limitat en el nombre de coses a les que pots parar atenció, i l'atenció és la porta d'entrada a la consciència, només pots ser conscient d'un subconjunt molt limitat del que hi ha allà fora."

Per tant, amb tot això, m'atreveixo a dir que el moviment holístic o la nova religió no és res més que la conseqüència d'haver arribat a l'autorealització ( Maslow ) d'alguns éssers de les societats avançades. Tots junts hem creat un model que ens permet deixar de parar atenció a sobreviure i així estem més oberts a les coses que passen i a nosaltres mateixos. Potser la religió és un producte de la nostra consciència per deixar de parar atenció al món físic i és en realitat necessària ( tot i que evidentment no tal i com s'ha impulsat històricament ).

Així doncs... jo també diré com en Mulder... I want to believe.

Si us interessa saber més sobre la teoria del desdoblament del temps podeu trobar-la detallada al seu llibre llibre.

PS: Bé, s'acosta l'hivern i escriure ve més de gust, oi?

L'eficàcia de la dolçor

L’aprenent de filosofia Leònides estava furiós perquè algú li robava sistemàticament una gallina del corral. Un dia, esperà guaitant des de la finestra tota la nit i veié que el lladre era el seu veí Samsó. En aquell moment el pols se li accelerà i la sang li bullí. Tant bona persona que semblava – pensava - i ara resultava ser un carronyaire. La ràbia l’omplia i només podia pensar en com es venjaria d’aquella ofensa. Però la raó prengué el control i anà a dormir intentant tranquilitzar-se una mica. Potser aquella no era la manera, o això volgué creure. L’endemà anà a l’Àgora per comentar aquesta situació al seu mestre Sòcrates. Leònides necessitava saber què podia fer per perdonar a la persona que l’havia robat i traït la seva confiança. I inicià una llarga conversa amb Sòcrates que s’interessà molt pel tema.

[...]

- Quan es vol ensinistrar un llop, Leònides, què és més efectiu? Les carícies o les patacades?
- Doncs no ho sé, mestre. – Respongué l’aprenent.
- No ho saps? – Replicà amb un to de superioritat – Doncs para la galta que et queda molt per aprendre encara!!

Nane tsora

Potser aviat començaré a treure suc a l'acordió.

Ja sigui fent el friky o amb un aroma gitano.

Les classes s'han acabat. La música segueix.

Algú m'acompanya?

Benvingut!

Perdre - Perdre

La vida és patiment, perquè la vida és pèrdua o això diuen els budistes. I si nois, em sap greu que viure no sigui gaire encoratjador, però no hi ha guany sense pèrdua. El temps ens dóna i el temps ens treu. És un cicle tancat. Naixem, morim. I tot allò que he fet durant la nostra existència no té més durada que la nostra pròpia vida. Què hi farem. Però nosaltres, que hem estat dotats de consciència i egoisme, necessitem saber que no estem només “vivint”. Necessitem sentir que el nostre pas no és en va i que respon a algun objectiu. Pels menys conscients, es va inventar la religió i pels altres, les societats. Dos invents populars que han regulat els humans i que has de seguir si vols haver viscut plenament i que la teva vida no hagi estat un mer trànsit per la terra. I sobre aquesta base tots som educats, convençuts i mentalitzats. I tots els que segueixen aquestes directrius fent un acte de fe, són acceptats per tothom, viuen tranquils, segurs i contents. Tot al nostre entorn està orientat a aconseguir-ho, i la resta de persones de qui depenem ens orienten quan estem perduts. Això és la vida. I és que sí! La ignorància és felicitat perquè el coneixement d’un mateix també és pèrdua futura i la fe, en canvi és permanent, perenne, sempre estarà allà. Què ha passat doncs perquè tot aquell seguit de persones que no volen seguir les normes socials imposades i que s’obren nous camins són cada cop més? Potser el canvi de la religió per l’holisme? Perquè hi ha gent que creu que és més intel•ligent conèixer i descobrir que seguir i tenir fe? Al final, les coses sempre cauen pel seu pes, i el pes de la majoria esclafa el de les minories. Tu pots decidir estar sol, però allà on vagis tot serà per a dos. Tu pots decidir no treballar, però allà on vagis tothom estarà treballant. Tu pots decidir no tenir nens, però allà on vagis tothom en tindrà. Tu pots decidir no tenir casa, però allà on vagis tothom viurà en una. I tu dubtaràs a cada moment de si el que estàs fent és el millor. És clar, ningú vol recolzar-te, provoques que els altres hagin de veure més enllà i ells no volen, i tu saps que la natura i l’evolució ens explica que allò que abunda més és el més fort i que la resta no t’ho posarà fàcil. I el temps avança, i ets conscient que en altres ocasions has escollit malament i hauries d’haver seguit el que et deien. És més fàcil i segur. Però una estranya força no t’ho permet i tu segueixes el camí que has començat fora de l’autopista comuna i cada cop descobreixes més coses, que t’aporten més coses i coneixements. El teu guany, creix i creix, i cada dia que passa, si has escollit bé, et sents més ple i content ( o més trist i abatut si has escollit malament). Però sempre arriba un dia en què o vas amb la societat i la biologia o vas contra ella. Arriba un dia en que ha d’escollir i triïs el que triïs sempre hi perdràs. Aquest és el dia en què la societat o la biologia et reclama i tant perds si en vols formar part com si no. I aquell dia és quan t’adones que potser si ja haguessis estat dins des del principi, fent el que tothom fa i ignorant la resta, ara no hauries de perdre res. Quantes menys coses hagis provat, menys et costarà seguir la resta. Ara tindries una felicitat basada en el què és permanent i no en el que has creat tu i que és efímer ( com tu ). Perquè és així, les societats i les religions s’han creat perquè sempre hi guanyis si segueixes les normes, fins i tot quan perdis la vida, obtindràs recompensa.

Si nois, dubto. He viscut moltes experiències, m’he conegut moltíssim, he intentat obrir-me pas i escollir allò que em feia sentir millor. Estic molt content i satisfet d’allò que he fet i el que m’ha aportat. Tot això m’ha omplert de sensacions, coneixements i colors. Però ara em toca escollir i sé que els camins són incompatibles. No es pot viure tot plenament, només a mitges. Seré capaç d’adaptar-me o trobaré a faltar tot allò que ja no tornaré a sentir? Posar seny i fer el que fa tothom o viure seguint el meu camí. Aquesta és la qüestió. M’ha arribat el moment i m’ho hauré de pensar molt bé... però potser ja toca acostumar-m’hi, oi?