dilluns, 10 de novembre de 2008

Bicicles de filferro

València. Pensión Lyon. Petites escletxes de sol m'acaricien i una suau música em desperta. Pujo la persiana, obro la finestra i observo l'entorn. Al carrer, assegut sense molestar ningú hi ha un home. Escabellat, mal forjat i amb un radiocasset vell fa festa del seu ofici. L'alegria que desprenen els seus gestos i expressions és encomanadissa. Però totes les persones anònimes que circulen davant seu es protegeixen darrera un mur de la seva llum. I marxen mirant-se'l de cua d'ull compadint-se de la seva situació. Alguns ho aconsegueixen i trenquen un somriure de superioritat. Ell però, segueix al seu món. Feliç. I els altres, enganyats.

Perquè per por a semblar bojos, estem disposats a pagar el preu de la nostra pròpia felicitat?


3 comentaris:

  1. Cert com la vida mateixa. Però ja se sap, les coses més senzilles i evidents son les que més ens costen de veure.

    Saps, crec que tots hauríem d'esforçar-nos una mica menys en aconseguir la felicitat, i així, segurament tots seríem una mica més feliços.

    =)

    ResponElimina
  2. El somriure dels altres ens fa porucs: i si ens ensenyaven noves maneres de viure?

    Mentrestant però, ell té somriures i escultures per regalar... la resta els conservem, gelosos, només per a nosaltres!

    ResponElimina
  3. uaaauuuu
    és el primer blog de filosofia a què estic subscrit...
    SALUT!

    ResponElimina