dimecres, 17 de desembre de 2008

Nones




Avui m'he trobat una pàgina que m'ha fet tornar a la memòria sensacions que ja gairebé tenia oblidades. He tornat a sentir la sensació que tenia quan era petit, i la mare em posava a dormir. "Va Albert, a dormir!", sempre em deia i després d'un petit estira i arronsa rialler, em ficava dins el llit. Desfer els llençols tibants i tapar-me fins al coll amb aquella olor de casa meva. Notar-me l'esperit hiperactiu ansiós per sentir alguna història. De fet el que esperava era sentir-me segur fins a adormir-me. L'habitació fosca i un petit raig de llum que entrava del passadís i jo pendent només de la porta, amb un somriure que se m'escapava. I aquella explosió d'alegria i seguretat que sorgeix quan veus l'ombra de la teva mare que entra, ajusta la porta i s'asseu a dedicar-te la millor de les estones. L'estona del conte, el petó, la carícia i la bona nit. Cada nit el mateix conte que jo alegrement escoltava amb tota la meva atenció encara que ja me'n sabés totes les paraules fil per randa. Un petó al front, una carícia i tancar els ulls a rebentar de felicitat.

Ja ho diu la cançó: "Petons d'una mare, lo més gran del món".



3 comentaris:

  1. Siiii.... Esos momentos eran geniales... Yo lo que recuerdo con más cariño era que si alguna vez tenía miedo cuando me iba a dormir, las palabras y "trucos mágicos" de mis padres, dijeran lo que dijeran, siempre me tranquilizaban, y conseguían calmarme.
    "Los ojos con los que los niños ven el mundo, y lo fácil que los padres nos ponen las cosas cuando somos pequeños"...

    ResponElimina
  2. Hi ha màgies que només funcionen quan un és petit. És una llàstima. Hauríem de fer com aquell que deia que fòssim com infants quan fòssim grans...

    =)

    ResponElimina
  3. Doncs per a ells és el regne del cel...

    Certament, serà perquè de fet ja hi són?

    ResponElimina