Avui el teatre és ple de gom a gom. La lluna plena il·lumina el teló darrera unes fines cortines de núvols. Per fi podré començar l’obra d’aquest nou any que s’acosta. Feta de trossets d’instants, sentiments i somriures. Tants dies rellegint-la, deixant-la reposar, modificant alguna coma... i per fi ha arribat el gran dia. Tinc els nervis a flor de pell i la gola seca. Sé que tothom espera una interpretació perfecta; que recordi totes les línies i faci la millor de les interpretacions. Jo vull sortir-ne cobert de glòria, però sé que només puc oferir intentar fer-ho el millor possible. No em castigueu si oblido algun diàleg i hem d’improvitzar alguna vegada. Els nervis del directe sempre juguen males passades. Ajudem-nos mútuament adaptant-nos al paper de l'altre quan tingui algun lapsus o faci alguna patinada. Si tots hi juguem, segur que al final, els aplaudiments ens fondran amb una gran abraçada i milers de rialles ens acaronaran. S’acosta l’hora! Esteu a punt? Que s’alci el teló doncs…
Dedicat a tota la gent que m’estima i en especial a una bona amiga que avui m’ha arribat al cor amb un núvol blanc.
Entrades
Records de notes que em faran sortir a donar-ho tot també en aquest partit.
ResponEliminaPotser no serà l'últim, però serà l'ARA i això el farà únic.
cada dia estàs més pletòric.. serà l'amor?
ResponEliminafins avui no ho havia pogut llegir... I ara sento que m'estava perdent quelcom important.
ResponEliminaQue s'alci el teló! Que jo també vull sortir en aquesta obra! Em conformo amb el més menut dels diàlegs, o potser una petita escena vora una font. En qualsevol cas, també intentaré donar-ho tot. Segur que, com a mínim, riurem!