Replicants

Obro els ulls i estic una estona en el no-res. Quan els sentits acaben d'iniciar-se i es tornen operatius la vista s'inunda d'un verd poma pastel brillant per la llum dels fluorescents i per les narius s'infiltra la, ja coneguda, olor a desinfectant. Tot plegat, em col·lapsa i ràpidament estic ressituat. M'analitzo una estona el sistema muscular. Sembla que encara és dèbil, però ja tinc prou empenta per incorporar-me. Un fort desig em creua la ment i premo el botó per avisar el celador. Vull aixecar-me i passejar una estona. Fa massa que estic entaforat a aquesta camilla, però necessitaré ajuda. Espero mentre miro com les broques del rellotge es mofen de mi a cada segon que avancen. El temps passa tant lentament quan esperes. S'obre la porta i apareix un amable celador. De rostre blanc i veu metàl·lica. És grotesc. Les seves cordes vocals són digitals i les seves grapes vermelles i enormes. Se m'acosta, m'arraplega d'una revolada i ja estic dret, sostenint-me amb equilibri de trapessista del seu braç. Amb un somriure m'informa que estarà per mi tanta estona com faci falta, que no pateixi, que ell no es cansa i em pregunta com em trobo i què em fa falta. I jo agraït, noto com unes llàgrimes em rellisquen per les galtes, afalagat per tanta amabilitat i tendresa digital. Sort que els temps de crits, males cares, queixes i tractes hostils dels treballadors humans, s'ha acabat i hem entrat a l'era dels replicants. Els homes-màquina.