Silenci

Aquesta nit el silenci té ganes de conversa. Em passa el seu llarg braç negre ple de pigues blanques pel clatell oferit-me l’abraçada més tendre i agradable. I jo, prenc un lloc privilegiat a la terrasseta i amb un gest de cordialitat afino l’oïda. Ell tímidament amb una veu gairebé imperceptible em xiuxiueja, a cau d’orella, els seus pensaments més profunds. Mentrestant jo romanc quiet, immòbil abraonat per tanta emotivitat. Fixo la vista a l’infinit, m’encenc un cigarret i escolto. El fum deixata els records i els pensaments. Deixo que tots i cada un dels sons de la gran criatura que m’acull, m’omplin de vida. Li noto l’alegria amb el ronroneig que emet per tots i cada un de nosaltres. Lleuger, sensible i suau. M’agrada aquesta sensació. Deixo que el vent del seu alè em faci moixaines. A cada paraula que em diu, el sento més proper. A cada carícia l’admiro més. El silenci m’atrau. El silenci és el meu amic. Potser perquè  em permet ser únicament jo mateix per una estona, l’estimo amb bogeria.